L'entrà

El dia 1 de Setembre Castalla fa olor a festa. Una festa molt esperada durant tot l’any, solament mitigada per alguns dies com son el Mig Any o Sant Jaume.

Quan t’alces pel mati, les dones i xicones ja van pintades, algunes d’elles des de les huit del mai.

Quan vas al res del Àngelus i l’entrada de bandes de música tot son ulleres, ja que el dia d’abans t’has gitat molt tard o, si m’apures, no t’has gitat.

Castalla esta de festa, els carrers estan engalanats per a l’ocasió i els balcons de les cases mostren la senyera, la bandera de la seua comparsa i la mare de deu. Tota Castalla esta neta, no hi ha rastre de la festa que la nit anterior va viure el poble.

Desprès de dinar, cap a les quatre de la vesprada, les capitanies s’omplin de festers per anar a acompanyar a la seua dama a la tribuna d’autoritats. Els festers ja s’han posat el tratge, algun el marrano i altres el de gala, alguns l’estrenen i altres estan a punt de canviar-lo.

Cinc de la vesprada, els banderins de les comparses enfilen carrer amunt. La llum del sol els enllumena, però no passa res, estàs en festes i ho aguantes tot.

Els Mariners son els primers en lluir els tratges, blaus i blancs son els colors predominants.

Desprès venen els Maseros, eixos que rendeixen especial homenatge als avantpassats.

Els segueixen els Pirates. Vestits destapats que rellueixen en aquest dia tan especial.

Tanquen el bàndol cristià els Cristians, els que lluitaren contra el musulmans per a que hui a dia existira Castalla.

Canviem de bàndol i de pas, mes espai, mes lloidor.

Els moros Grocs ens endinsen en un mon ple de riquesa, riquesa àrab.

El Blaus, els festers mes veterans ocupen les seues files.

Tanca aquest bàndol els Mudèjars, els mes joves. Amb ells veiem la joventut de la festa.

Tota la gent s’alsa per rebre a les dames i la reina de festes. Xicones guapes, festeres i joves que recordaran amb nostàlgia aquest any, perquè serà únic.

Desprès de fer una bona desfilada, els festers es mereixen una bona berena. Les comparses obrin les seues portes i reben a les persones que fan possible la festa.

Deu de la nit. S’escolten trons. Castalla dispara arcabussades per dial a mon sencer que esta de festa i que la Mare de Deu tornarà a sa casa per quatre dies.

Processó de la Baixada s’anomena. Es un acte que es pareix a l’olleta però vestit de fester, amb arcabussades i amb pas de processó.

Les autoritats i les dames i reina acompanyen a la Mare de Deu i quan arriben a l’església Castalla sencera aplaudeix a la seua mare i li diu que dema tornarà a vorer-la.

La nit es jove i els mes joves seguiran la festa a les berbenes que hi ha instal•lades als Moros Grocs, Pirates i Maseros.

Video del final de l'entrada

L'Olleta...

Els últims dies d’agost a Castalla es un anar i vindre de gent carregada de vestimentes estranyes. Els capitans preparen les seues seus, les engalanen com cal per a que la gent sàpiga que allí hi haurà festa.

Els carrers es netegen a fons i s’engalanen per rebre als seus festers, als capitans, dames, reina i la nostra mare de deu, la mare de tot el poble de Castalla.

31 d’agost, tota la roba de carrer es guarda a l’armari fins al dia 5 de setembre i la casa es envaïda per pantalons bombatxos, casaques, botes, cascos, faixes,… tots eixos tratges que passen un any sencer a l’armari fester i que els últims dies d’agost es trauen per a que s’airegen i vagen acostumant-se al soroll fester: la música.

Aquest últim dia d’agost tots els veïns de Castalla van a sopar a la seua comparsa, rodejats d’amics. Aquest dia es un dels mes desenganyats de totes les festes, ja que es una nit que es viu en armonia, es gaudeix, pilles el petet i ja no el soltes fins al dia 5.

Quan s’acaba de sopar, els capitans reparteixen un xicotet detallet a tots els festers de la comparsa i ja formem i desfilem i gaudim fins a la plaça de l’ajuntament.

Rialles, bovades, borratxeres, aquesta nit toca això, hi ha que gaudir perquè es el primer dia de les festes d’aquesta any. Cinc dies d’alegria que quedaran en la memòria durant molts anys.

“xicona gitat prompte que dema tens pintura a les 10 del mati i t’adormiràs” i, efectivament, ho fas, però son festes i no passa res.

Sant Jaume...

Sant Jaume es un dia especial, es un dia ple de màgia, es un dia envoltat de sentiment, es un dia per a la joventut, però sobretot, es un dia per al fester.

El 24 de juliol arribes a casa i vas a l’armari fester per traure el teu tratge “marrano”. Desprès de buscar-lo entre la vintena de bombatxos grocs i faixes verdes i la dotzena de xalecos te n’adones que les teues sabates no estan. Traus tota la roba i segueixes sense trobar-les. Busques pel terrat i la cotxera i tampoc i ja telefones a la iaia, ja que es ella la que s’encarrega de que tot estiga a punt sempre. “estan ací, vine i endu-te també les de la teua germana” hem contesta. Buff, respires tranquil•la i vas a buscar-les. Quan mires el rellotge ja arribes tard al sopar d’esquadra, es poses la samarreta de la comparsa i eixes volant.

Tres del mati, arribes a casa i la mare esta esperant-te “dema no t’alçaràs”. Es gites i dorms un poquet. “Ring, ring”. Set del mati, comença el dia. Es vistes i arrees cap al pub per ficar-li al cos la primera mentireta del dia.

A les huit comença diana i dius “si, ara si, ja estem quasi en festes”, i desfiles amb la teua comparsa cap a la capitania, desprès missa i esmorzaret amb hamburguesa “perejilenya” inclosa.

Desprès, i fins a la vesprada, no hi han actes programats, però nosaltres, els castelluts, sempre ens inventem alguna cosa per fer: que si desfilada per l’avenida amb coral inclosa i capitans inventats.

Set de la vesprada, benedicció de les banderes a l’ermita i posterior desfilada fins a la plaça de l’ajuntament. Un desfile ple d’humor, alegria, rises i festa.

Ja a l’ajuntament esperem a les dames, la reina i les autoritats. Quan els veus girar el canto se te posen els pels de punta recordant tot el que vas viure eixe dia, quan tu ocupaves eixe lloc, i recordes.

Desprès ballà de banderes i direcció a la comparsa per recarregar les bateries per seguir disfrutant del dia a la berbena de la plaça.

Desprès d’estar un dia sense dormir arribes a casa i desitges que ja arriben festes i entre records del dia es quedes dormint.

Video del desfile de Sant Jaume

Mig any...

Quan arriben les dotze de la nit del dia quatre de setembre Castalla plora perquè s’han acabat els seus dies grans.

El dia cinc, quan son les nou de la nit, tots els veïns trauen la camiseta de manega llarga, i se la posen, perquè en Castalla, quan penges el tratge de fester a l’armari, traus la jaqueteta de punt per a posar-te-la i anar-te’n a l’M-30 a vorer el “grandiós” Castell de focs que posa colofó a eixes festes tan esperades.

Passa tota la tardor i a finals del gener comencen a escollir a les xicones que representaran a la dona castelluda eixe any i que seran presentades a les seues comparses el dia del mig any.

D’aquest dia us voldria parlar jo avui.

El primer cap de setmana de març se celebra a Castalla el mig any de festes. Aquest dia serveix per a calmar eixes ànsies festeres que Castalla tant be sap portar amb alguna festeta pel mig.

La celebració comença el divendres amb un concert de música festera a l’auditori de la ciutat, a càrrec de la bada de música del poble, l’Agrupació Musical Santa Cecilia. Aquest concert posa els pels de punta a tot fester que hi vaja.

El dissabte a mig dia les comparses obrin les seues portes per a que, qui vullga, vaja i dine en companyia de marxes mores i cristianes.

A les cinc de la vesprada comença el desfile des de la plaça de l’ajuntament. El poble es divideix en dos, comparses mores, comparses cristianes, els dos bàndols barrejats per compartir eixe sentiment fester castellut, eixa il·lusió per la festa.

Els dos grups de divideixen en aquest moments al poble de Castalla desfilen orgullosos, en armonía i disfrutan del que a ells tant el agrada: la festa, les marxes, els passos, l’esquadra i els amics i familiars.

Arribem a la capitania per arreplegar a eixos que lluiran i portaran la bandera de la seua comparsa, els seus capitans.

Uns quants cubatetes i algun mosset que altre i enfilem, desfilant sempre, el carrer de la sang direcció l’ermita per presentar-li els nostres respectes a la patrona, a eixa a qui li dediquem les nostres festes.

Quan son aproximadament les huit de la vesprada, o de la nit, segons es mire, tot el poble de Castalla es reuneix a la plaça de l’ajuntament i zona la marxa reial i s’alcen les banderes al cel (i els capitans també). Desprès totes les comparses formen i desfilen cap al seu local per donar bon comte del sopar i la barra lliure que esta preparada per seguir la nit com deu mana: amb mes festa.

Capitans...

4 de Setembre, onze del mati. Les comparses de Castalla estan que no cap ni una agulla en elles. Els capitans que ostenten el càrrec eixe any es despatxen de tots els festers, eixos que els han acompanyat durant els quatre dies, m’atreviria a dir, mes importants de la seua vida.

Els presidents s’alcen, donen les gracies a tots els comparsistes i desvelen els secret millor guardat durant hores, dies, mescos, inclús anys; quines persones ostentaran el càrrec  de capità el proper any. Somriures, rialles, plors i felicitacions a eixos que portaran les bandes i banderes de les seues comparses davant tot el poble de Castalla, i rendiran especial homenatge a la seua patrona, la Mare de Deu de la Soledat.

A la una del migdia te lloc l’esdeveniment mes esperat per a un fester fins a la medul·la: pegar la volta a l’ajuntament per a presentar-se davant el seu poble com a capità.

Foto reglamentaria per al llibre de festes, bandera al muscle, banda creuant el pit i la banda de música a l’esquena. Els seus al davant, oferint misteleta i pastelets als castelluts, per celebrar amb ells la seua alegria.

Comença la música i comença la volta. Els capitans s’emocionen i ploren quan veuen a tanta gent aplaudint-los, donant-los l’enhorabona e, inclús, plorant.

I ells ploren, ploren en veure als seua fills, pares, nets, iaios,cosins,nebots, oncles, amics disparant arcabussades al cl per dir-li  a la patrona que l’any que ve tornarà a veure les banderes a l’església, que tindrà capitans, que tindrà festa.

Quan els moros verds acaben de pegar la volta, els futurs capitans es preparen per a la “Balla de Banderes”.

Zona la marxa reial i les banderes onegen al cel. Durant dos minuts els festers aplaudeixen i juren que algun dia ballaran ells eixa bandera, la de la seua comparsa.

Quan acaben formen per comparses i es dirigeixen cap als locals, amb els capitans de l’any vigent i els del propet any davant la música, orgullosos per haver-ho fet be i nerviosos per el que els espera.

Quan arriben a la comparsa, els comparsistes fan corredor i els nous capitans, acompanyats de la marxa reial, fan presencia, amb la bandera al muscle i per primera vegada com a capitans, en la comparsa.

En aquest moment comença un any ple de preparatius, emocions i festa, molta festa, per als nous capitans.

El pou de neu del Carrascal

- Que toca?

- Historia

- Mare meua, que “rollo”, no?

- Bon dia xiquets. No obriu els llibres que hui, com que s’acosta l’estiu, vos parlaré dels pous de neu.

“…be. Els seus orígens es remunten al llunya Orient, l’antic Egipte i Mesopotàmia.

Antigament s’anomenaven “cases fredes” des d’on s’almacenava i es distribuía el gel dut des de les muntanyes. Des d’ací es propaga a la cultura iraní, romana i àrab, i d’aquesta forma arriba a la Península.

Els àrabs varen construir edificacions per conservar la neu. Al segle XVI i XVII es construeixen pous o caves a les poblacions de l’interior de la província, havent-ne inclús dins de les cases. Existien a la muntanya, a les zones on nevava, pous urbans i pous rurals.

A partir de 1870 es produeix l’inici de la decadència, aparegueren les primeres maquines productores de gel, encara que la neu es va seguir consumint fins als any 20-30”.

- I ací a la comunitat, on podem trobar-ne?

- Ací mateix, a Castalla, crec que n’hian dos, un s’anomena el del Carrascal i l’altre el de Cati

Quan vaig arribar a casa li pregunta al pare si ell en coneixia algun.

- Per supost, m’ha passat tota la meua infantessa jugant a l’interior d’un d’ells. Si vols aquest cap de setmana passen a pel iaio i que te l’ensenye

- D’acord pare

Va arribar el dissabte pel mati i a les 9 ja tenia al iaio tocan a la porta de l’habitació per a que m’alçara del llit.

Hem vaig vestir ràpid i quan ixqué a la cuina el pare ja m’havia preparat un bon desdejuni i l’esmorzar per als tres.

Varem pujar al cotxe i vam enfilar la carretera de darrere del Castell direcció Sax. El iaio anava indicant-li el camí al pare, tot i que ell el coneixia a la perfecció, i contant-nos les mil anècdotes que ja sabíem de cap a peus. Ens desviem de la carretera i anem direcció a la Font de la Carrasca. El iaio vol que pujem a vorer al seu cosí Pep, sort que no esta, a eixit amb les cabres per la serra, per desprès segur que no ens escapem de fer-li la visita.

Deixem el cotxe a l’antiga masia que cuidaven els iaios, la casa del Carrascal. Comença a posar-se nostàlgic i jo i el pare peguem davant per a que no ens calfe el cap. “Blanca” crida el pare a la gossa que s’ha parat a beure a l’estanc que hi ha prop, ens mira i segueix bevent. “Xi, deixa-la, ja vindrà darrere” ens contesta el iaio, i seguim la marxa. Desprès de pujar una costera molt empinada s’ adonem que el iaio encara va a al meitat “jo no tinc eixes cames” ens crida.

- Vine per ací

- I el iaio?

- Ell sap on és, no es preocupes

Caminem uns cent metres i podem veure una xicoteta edificació tapada per les carrasques

- Això es una pou de neu?

- Si

- Podem entrar-hi?

- La Blanca ja esta dins, així que si, podem entrar

Per fora te forma hexagonal però quan hi entre es completament redó, amb finestres i molt gran i fons,molt fons

- Que, t’agrada?

- La veritat es que no m’imagine que aquesta construcció poguera albergar neu durant el mes d’agost, en el calor que fa

- Xiqueta, quan jo era jove dúiem jersei en estiu- hem crida el iaio- eixiu no siga que es vinga avall, que ja te molts anys

Una vegada fora comencen a esmorzar mentre el iaio hem conta com era la seua vida quan jugava en aquelles terres.

Desprès peguem una volteta pel bosc i ja baixem cap al cotxe, pugem i ara si que podem veure a Pep.

Mentre el pare i el iaio estan dins de la gran masia amb el tio Pep donant conte d’una bona pellicana, jo i la Blanqueta ens quedem fora amb Floquet, una ovelleta blanqueta que te apenes uns dies d’edat i de la que pareix que s’enamorat la gosseta.

Un 9 d'octubre diferent

El nou d’octubre comença al meu poble amb una partida de pilota valenciana al carrer, de la mateixa forma que es jugava antigament, amb els vellets assentats amb les seues cadires comentant les jugades i els mes joves somiant ser algun dia, no molt llunya, el que ocupa eixe lloc de pilotari.

Seguim passejant I les rondalles ens envolten en arribar al parc del poble, allí podem veure com esta preparada la paella gegant que esta a punt de començar a fer-se, per a que desprès tot el que vullga puga assaborir el meravellós gust d’un arròs de la “terreta” amb conill, caragols I bajoquetes. La cua ja comensa a ser visible, encara que falten dues hores per a que l’arròs comence a repartir-se. Les velletes estan per allí peguen voltetes per supervisar el treball dels cuiners i fer-li el sermó si els sembla que alguna cosa no esta ben feta.

Alcen la vista i podem veure com els xiquets es tornen Jaumets xicotets per uns instants quan pugen als castells inflables que l’ajuntament a encomanat per a l’ocasió. Si mirem al fons podem observar com el poble de Castalla s’ha tirat al carrer per celebrar aquest dia tan especial per als valencians i podem veure les tauletes abarrotades dels barets que hi ha, ja que, encara que estiguem a l’octubre, fa un dia d’agost de Castalla (ni fred, ni calor).

A la una del mig dia te lloc a la Casa de la Cultura un concert oferit per la colla de dolçainers “El Sogall”. Als festers se’ls posa els pels de punta en escoltar les primeres notes que tant ens recorden a les festes que fa apenes mes i mig que han finalitzat i molts d’ells ja pensen en el mig any, per sentir de nou els compassos del pasdobles i desfilar amb els companys, en definitiva per calmar eixe fervor de festa que els castelluts tan arraigat tenen. El concert ha finalitzat i tots s’han quedat amb un molt bon sabor de boca. Al eixir al carrer podem veure com la cua ja pega tres voltes al parc i tots esperem a que ens arribe el nostre plat d’arròs per acabar aquest dia amb lo mes típic de la Comunitat Valenciana: una bona paelleta, en aquest cas, paellota.

Adéu i fins a la pròxima.