Records d'una Dama 2

El dia va pasar i els cafenets, reunions, soparets i actes varen seguir. Presentació del llibre de festes i un Sant Jaume més emocionant si cal quan tota Castalla es fa corredor per a que passes i t’aplaudeix com mai ho havia fet, i, com que els Moros Grocs celebràvem els cent cinquanta anys d’existència, jo era l’encarregada d’obrir l’infinitat d’actes que varem tenir.

I va arribar últims d’agost i l’exaltació festera. Tocava posar-se el tratge altra vegada i escoltar el prego fester que Jose Tomàs va escriure per a tot el poble.

Trenta-u d’agost, nit de l’olleta, nit d’alegries i nit de petets. Cinc del mati i al llit. Nou i mitja i sona el despertador, cap a la perruqueria. Res de d’àngelus, entrada de bandes, mascletà i cap a casa. Un entrepà per a dinar i es posa a ploure. Quatre gotes. Hem pose el meu tratge i hora de desfilar. El cel ras, ni un núvol i el sol fora. Els carrers secs i comencen les festes.

Veure passar els teus amics i familiars i alsar-te de la cadira per aplaudir-los i plorar (ells i tu) es molt emocionant, però quan passa la teua esquadra i son elles les que t’aplaudeixen a tu ho és encara més. I plores i ploren.

Aquest dia tocava carrossa i varem recorrer els carrers del poble llançant confeti i serpentina, m’ho vax pasar en gran, pareixíem xiquetes i ens varem plenar tot el tratge jugant entre nosaltres.

Desprès toca posar-se serioses, ja que acompanyem a la Mare de Deu des de l’ermita a l’església. “Aneu mal” “Raquel que anem mal” “Calleu”, així tota la processó. I arribem a l’església i sona el mòbil de Soraya, “tinoninoni taninoninoni taninoniiiii” (cançó d’estriptis) i totes a riure.

Dos de setembre. Perruqueria de bon mati i a seguir amb les festes. Hui toca processo. Rigorós silenci, que ens vigilen (jejeje). A sopar totes juntes amb la teja, la mantilla i el tratge posat, dis me tu com!!!!

Tres de setembre. Perruqueria. Desfilada infantil. A pels ramells i a dinar amb la família. Maquillatge, vestimenta, teja, mantilla i de nou al carrer per seguint gaudint de les festes. És el nostre torn. Sona creu daurada. Els nostres tratges prenen ritme i els pels tornen al seu estat habitual durant aquestos dies: de punta. La gent s’alsa per aplaudir-te, es diuen lo bonica que estàs i dones les gracies. Enfiles el carrer major, estretet i sents mes la musica i els pels s’estiren mes si cal. A l’església les espases cap amunt fent-te honors. Al•legría, emoció i llàgrimes.

Quatre de setembre. Perruqueria i a seguir que avui és l’últim dia. Volta de capitans. La meua amiga porta la banda al muscle, serà capitana el proper any. Mes plors. Dinar d’amigues. Mores Grogues, Blaves i Verdes. Maseres i Pirates. Enterro de la Mahoma i a casa a canviar-se per gaudir de l’ultima desfilada amb aquest tratge. Ganes de plorar durat tot el dia. S’acaba. Desfilada cap a casa. Plore. “Adiós con el corazón...”. Plore més. Abraçades i més plors. Tot a acabat.

 

Pel gener va eixir la meua predecessora, Esther. Ara ja si, pensava jo.

I va arribar Mig Any. Concert, pels de punta, soparet de Dames i a dormir. Set de Març. Mig Any. Perruqueria. Dinar de Dames i desfilada cap a l’ajuntament, l’últim com a Dama. Plors, llàgrimes i abraçades. Desfilada cap a la comparsa. Sopar. “Demanem la presència a l’escenari de la senyoreta Atenea Durà Sánchez...” amb aquesta frase va començar tot i amb aquesta frase acaba tot, comença el meu acomiadament. Discurs. Pase la banda i ara ja si, tot ha acabat.