dissabte, 31 d’octubre de 2009

Capitans...



4 de Setembre, onze del mati. Les comparses de Castalla estan que no cap ni una agulla en elles. Els capitans que ostenten el càrrec eixe any es despatxen de tots els festers, eixos que els han acompanyat durant els quatre dies, m’atreviria a dir, mes importants de la seua vida.
Els presidents s’alcen, donen les gracies a tots els comparsistes i desvelen els secret millor guardat durant hores, dies, mescos, inclús anys; quines persones ostentaran el càrrec  de capità el proper any. Somriures, rialles, plors i felicitacions a eixos que portaran les bandes i banderes de les seues comparses davant tot el poble de Castalla, i rendiran especial homenatge a la seua patrona, la Mare de Deu de la Soledat.
A la una del migdia te lloc l’esdeveniment mes esperat per a un fester fins a la medul·la: pegar la volta a l’ajuntament per a presentar-se davant el seu poble com a capità.
Foto reglamentaria per al llibre de festes, bandera al muscle, banda creuant el pit i la banda de música a l’esquena. Els seus al davant, oferint misteleta i pastelets als castelluts, per celebrar amb ells la seua alegria.
Comença la música i comença la volta. Els capitans s’emocionen i ploren quan veuen a tanta gent aplaudint-los, donant-los l’enhorabona e, inclús, plorant.
I ells ploren, ploren en veure als seua fills, pares, nets, iaios,cosins,nebots, oncles, amics disparant arcabussades al cl per dir-li  a la patrona que l’any que ve tornarà a veure les banderes a l’església, que tindrà capitans, que tindrà festa.
Quan els moros verds acaben de pegar la volta, els futurs capitans es preparen per a la “Balla de Banderes”.
Zona la marxa reial i les banderes onegen al cel. Durant dos minuts els festers aplaudeixen i juren que algun dia ballaran ells eixa bandera, la de la seua comparsa.
Quan acaben formen per comparses i es dirigeixen cap als locals, amb els capitans de l’any vigent i els del propet any davant la música, orgullosos per haver-ho fet be i nerviosos per el que els espera.
Quan arriben a la comparsa, els comparsistes fan corredor i els nous capitans, acompanyats de la marxa reial, fan presencia, amb la bandera al muscle i per primera vegada com a capitans, en la comparsa.
En aquest moment comença un any ple de preparatius, emocions i festa, molta festa, per als nous capitans.

divendres, 23 d’octubre de 2009

El pou de neu del Carrascal


- Que toca?
- Historia
- Mare meua, que “rollo”, no?
- Bon dia xiquets. No obriu els llibres que hui, com que s’acosta l’estiu, vos parlaré dels pous de neu.
“…be. Els seus orígens es remunten al llunya Orient, l’antic Egipte i Mesopotàmia.
Antigament s’anomenaven “cases fredes” des d’on s’almacenava i es distribuía el gel dut des de les muntanyes. Des d’ací es propaga a la cultura iraní, romana i àrab, i d’aquesta forma arriba a la Península.
Els àrabs varen construir edificacions per conservar la neu. Al segle XVI i XVII es construeixen pous o caves a les poblacions de l’interior de la província, havent-ne inclús dins de les cases. Existien a la muntanya, a les zones on nevava, pous urbans i pous rurals.
A partir de 1870 es produeix l’inici de la decadència, aparegueren les primeres maquines productores de gel, encara que la neu es va seguir consumint fins als any 20-30”.
- I ací a la comunitat, on podem trobar-ne?
- Ací mateix, a Castalla, crec que n’hian dos, un s’anomena el del Carrascal i l’altre el de Cati

Quan vaig arribar a casa li pregunta al pare si ell en coneixia algun.
- Per supost, m’ha passat tota la meua infantessa jugant a l’interior d’un d’ells. Si vols aquest cap de setmana passen a pel iaio i que te l’ensenye
- D’acord pare

Va arribar el dissabte pel mati i a les 9 ja tenia al iaio tocan a la porta de l’habitació per a que m’alçara del llit.
Hem vaig vestir ràpid i quan ixqué a la cuina el pare ja m’havia preparat un bon desdejuni i l’esmorzar per als tres.
Varem pujar al cotxe i vam enfilar la carretera de darrere del Castell direcció Sax. El iaio anava indicant-li el camí al pare, tot i que ell el coneixia a la perfecció, i contant-nos les mil anècdotes que ja sabíem de cap a peus. Ens desviem de la carretera i anem direcció a la Font de la Carrasca. El iaio vol que pujem a vorer al seu cosí Pep, sort que no esta, a eixit amb les cabres per la serra, per desprès segur que no ens escapem de fer-li la visita.
Deixem el cotxe a l’antiga masia que cuidaven els iaios, la casa del Carrascal. Comença a posar-se nostàlgic i jo i el pare peguem davant per a que no ens calfe el cap. “Blanca” crida el pare a la gossa que s’ha parat a beure a l’estanc que hi ha prop, ens mira i segueix bevent. “Xi, deixa-la, ja vindrà darrere” ens contesta el iaio, i seguim la marxa. Desprès de pujar una costera molt empinada s’ adonem que el iaio encara va a al meitat “jo no tinc eixes cames” ens crida.
- Vine per ací
- I el iaio?
- Ell sap on és, no es preocupes
Caminem uns cent metres i podem veure una xicoteta edificació tapada per les carrasques
- Això es una pou de neu?
- Si
- Podem entrar-hi?
- La Blanca ja esta dins, així que si, podem entrar
Per fora te forma hexagonal però quan hi entre es completament redó, amb finestres i molt gran i fons,molt fons
- Que, t’agrada?
- La veritat es que no m’imagine que aquesta construcció poguera albergar neu durant el mes d’agost, en el calor que fa
- Xiqueta, quan jo era jove dúiem jersei en estiu- hem crida el iaio- eixiu no siga que es vinga avall, que ja te molts anys
Una vegada fora comencen a esmorzar mentre el iaio hem conta com era la seua vida quan jugava en aquelles terres.
Desprès peguem una volteta pel bosc i ja baixem cap al cotxe, pugem i ara si que podem veure a Pep.
Mentre el pare i el iaio estan dins de la gran masia amb el tio Pep donant conte d’una bona pellicana, jo i la Blanqueta ens quedem fora amb Floquet, una ovelleta blanqueta que te apenes uns dies d’edat i de la que pareix que s’enamorat la gosseta.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Un 9 d'octubre diferent

El nou d’octubre comença al meu poble amb una partida de pilota valenciana al carrer, de la mateixa forma que es jugava antigament, amb els vellets assentats amb les seues cadires comentant les jugades i els mes joves somiant ser algun dia, no molt llunya, el que ocupa eixe lloc de pilotari.

Seguim passejant I les rondalles ens envolten en arribar al parc del poble, allí podem veure com esta preparada la paella gegant que esta a punt de començar a fer-se, per a que desprès tot el que vullga puga assaborir el meravellós gust d’un arròs de la “terreta” amb conill, caragols I bajoquetes. La cua ja comensa a ser visible, encara que falten dues hores per a que l’arròs comence a repartir-se. Les velletes estan per allí peguen voltetes per supervisar el treball dels cuiners i fer-li el sermó si els sembla que alguna cosa no esta ben feta.

Alcen la vista i podem veure com els xiquets es tornen Jaumets xicotets per uns instants quan pugen als castells inflables que l’ajuntament a encomanat per a l’ocasió. Si mirem al fons podem observar com el poble de Castalla s’ha tirat al carrer per celebrar aquest dia tan especial per als valencians i podem veure les tauletes abarrotades dels barets que hi ha, ja que, encara que estiguem a l’octubre, fa un dia d’agost de Castalla (ni fred, ni calor).

A la una del mig dia te lloc a la Casa de la Cultura un concert oferit per la colla de dolçainers “El Sogall”. Als festers se’ls posa els pels de punta en escoltar les primeres notes que tant ens recorden a les festes que fa apenes mes i mig que han finalitzat i molts d’ells ja pensen en el mig any, per sentir de nou els compassos del pasdobles i desfilar amb els companys, en definitiva per calmar eixe fervor de festa que els castelluts tan arraigat tenen. El concert ha finalitzat i tots s’han quedat amb un molt bon sabor de boca. Al eixir al carrer podem veure com la cua ja pega tres voltes al parc i tots esperem a que ens arribe el nostre plat d’arròs per acabar aquest dia amb lo mes típic de la Comunitat Valenciana: una bona paelleta, en aquest cas, paellota.

Adéu i fins a la pròxima.