diumenge, 10 de gener del 2010

Records d'una Dama 1


Si hem demanaren que resumira el meu any com a dama d’honor dels Moros Grocs diria que va ser un any ple d’emocions i d’alegries que quedaran gravades dintre del meu cor per sempre.

Quan el president hem va telefonar per donar-me la noticia no m’ho podia creure, pensava que era una broma, però era veritat. Hem vaig pensar un poc acceptar el repte de representar a la comparsa en aquest any tan important per a tots els Moros Grocs, ja que complíem cent cinquanta anys d’existència, però el meu pare, net d’un dels fundadors de la comparsa, hem va animar per pendrer la decisició mes encertada de la meua vida: representaria a la comparsa en el any mes important, seria la Dama d’Honor del cent cinquanta aniversari.

Reunions i cafenets amb les meues companyes d’aventura. Milers de colors per elegir i sols hem duríem un. Taronja, blau cel,, verd pistatxo eren els colors que mes sonaven. “Aquest color no podeu , és de reina”, tot el que havíem pensat a terra, però ens vam eixir amb la nostra i color de reina vam dur. I el mantó? I les sabates? Encara quedaven un fum de coses per elegir.
I va arribar el gran dia. U de març de l’any 2008, dia en que vaix ser presentada com a Dama d’Honor davant la meua comparsa.
Nou i mitja del mati, toca el despertador. Tots en peu. Mon pare fent l’esmorzar i jo i ma mare nerviosetes ja. Deu del mati. Perruqueria. Ben guapes I a dinar amb les altres dames. Cinc de la vesprada. Desfile de Mig Any, gotet en ma i a recórrer tot el poble. Les meues amigues sempre pendents de tot “ala ja no beus mes, que sinó no diràs tu el discurs” i en lleven el gotet. Set de la vesprada i tota Castalla puja a l’ermita per sentir missa i jo cap casa a posar-me ben guapa per a l’ocasió. Huit de la nit, balla de banderes i desfilada cap a la comparsa per sopar i viure el moment mes esperat.


“Demanem la presència a l’escenari de la senyoreta Atenea Durà Sánchez…” així va començar el meu somni. Llibertat, la meua antecessora, plorava perquè a ella se li acabava el seu any.
Desprès de mig any varen seguir les reunions per escollir tot el que ens fea falta. També varen haver milers de sopars i cafenets i per l’Abril va arribar la companya que ens faltava, Sole seria la reina de les festes i representaria a la dona castelluda davant tot el poble.
Més reunions, més cafenets i més soparets. Més colors i més flors.
I va arribar juliol. Dia deu, per la vesprada, assaig general. Onze de juliol. El dia de la presentació davant el poble. Nervis a casa, la taula parada, tot net. Dotze del mig dia i a la perruqueria. Guapa no, guapíssima hem va deixar Vanessa. Un súper pentinat i un maquillatge immillorables, i per suposat, una amistat que ha anat creixent amb el temps.

Tres de la vesprada. Obric la porta de l’ascensor i tot el replanell esta replet de ramells, tots son per a mi.
Un platet de fideus i a començar a vestir-se tota la casa, i jo l’ultima. Comencen a arribar tots els convidats i es queden impactats amb el color del tratge: verd pistatxo i daurat, ben lloidor.
Huit i mitja de la vesprada i enfilem l’avenida per poder anar al lloc d’encontre, la plaça de l’ajuntament. Nou de la nit i comença la desfilada de totes les dames acompanyades pels pares per anar a arreplegar a la reina de l’any pasat i a la de l’any vigent.


Nervis, pels de punta i pixera, eixa que t’agafa quan vas a fer alguna cosa important. “Demanem la presència a l’escenari de la senyoreta...” de nou eixa frase amb la que va començar tot i amb la que comença hui. Pugem cap a l’escenari i allà dalt, totes guapes i nervioses, comença d’imposició de bandes i els nostres discursos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada