El castell...

- Iaio on anem?

- Xiqueta no t’impacientes que ja arribem

- Es que estic cansada

- L’esforç valdrà la pena, t’ho assegure

Aquell mati el iaio m’alçà prompte del llit i em digué “hui farem un passeget” i eixirem del mas a poquet matí. Creuarem tot el poble de Castalla i a l’hora de l’esmorzar pararem en la placeta del Carreter. El tio Penaesa estava donant-li de beure a les burres en la Font de la plaça i el tio Blanco havia fet la seua paradeta en el treball per pegar un moset.

- Xe Castellà, que on vas en la sagala?

- Vaig a ensenyar-li la historia del poble, per a que sàpiga d’on ve i on va

- Això esta molt be, que la joventut de hui a dia ja no sap res

Ens acomiadarem d’aquells vellets que tant sabien i que sempre tenien alguna historia que contar. Agafarem el camí cap a la part alta del poble, costeres empinades que feien que hem parara cada dos per tres

- Pareix mentira que sigues jove- hem deia el iaio que no parava ni per prendre aire

Els carrers s’estretiren i aparegueren els veïns d’aquell barri musulmà, els gitanos. Jo estava asustada però el iaio saludava a tothom.

- Iaio anem a missa?- vaig exclamar en vorer que vam arribar a l’ermita del poble

- No xiqueta. Vine, seu ací, al meu costat, i es contaré perquè ham muntat fins ací dalt.

“…veus aquesta església? Doncs es la primera església que es va construir en tota la foia, s’anomena “L’església de la sang” i avui a dia es na bonica i xicoteta església que dona cova a la Mare de Deu de la Soledat quan els festers s’acomiaden d’ella l’últim dia de festes fins que la tornen a baixar a l’església del poble”

- Iaio i eixa casa tan gran que hi ha allà dalt?

- Vols visitar-la? Es allà on anem

Per pujar varem tindre que agafar un camí que feia ones i que era molt mes cansat que el de abans. A meitat de camí, a l’esquerra, vaig vorer una creu i li pregunta al iaio perquè estava ahí.

- Xiqueta massa preguntes tu. Eixa creu es El Calvari i marca el final del viacrucis que es fa al poble per setmana santa. Anem a seguir que sinó no arribem mai.

- Iaio i eixa cova?

- Collons xiqueta. Eixa cova es la cova del frare. Diuen els vellets del poble que antigament vivia un monge que donava lloguer als mes necessitats.

- Iaio, aleshores ho dius tu?

- Anem a seguir xiqueta, anem a seguir

Quan vam arribar dalt del tot hem vaig adonar que allò era mes gran del que jo hem pensava. Ens vam endinsar dins de la construcció i el iaio hem va contar que era un Castell que tenia molts anys i que estava dividit en tres espais, el “Palau”, el “Pati d’armes” i la “Torre grossa”. Per entrar al palau varem tindre que fer un camí en zig-zag. Allí vivia antigament el senyor feudal i els militars que estaven a la seua ordre. També vam vorer la cuina d’aleshores i les habitacions dels criats, però jo crec que eren els estables perquè estaven plens de palla. Aquell edifici pareixia un Castell dins d’un altre de tan gran que era. Quan el iaio acaba de contar-me tota la historia del “Palau” vam eixir al “Pati d’Armes”. El iaio hem va contar que ahí estaven els estables i que era as ion feien la vida els habitants de la fortificació. Hi havien unes escaletes i vaig baixar soles, ja que el iaio seguia parlant. Quan s’adona que no estava hem crida i vaix eixir, es va enfadar amb mi per haver baixat allà baix. M’explica que aquell subterrani tenia molts anys i que podia caurem damunt. Hem digué que allò era “l’escola dels moros”. A l’altre costat del Castell estava la “Torre Grossa”. Servia per vigilar la part sud de la foia.

Hem vaig quedar bocabadada amb tot el que havia vist aquell mati. Vam baixar altra volta cap a l’ermita i pararem per dinar. Mentre menjàvem m’imaginava ser el noble que donava ordres als seus súbdits o el frare que vivia a la cova. Quan baixarem cap al poble ja no tenia por dels gitanos i quan arribarem a la placeta del Carreter de nou el tio Blanco segui allí. En vorens eixí a la porta.

- Que?, li ha agradar a la sagala el Castell?

- I tant que m’agrada’t- vaix contestar- però estic rebentada.

Els dos vellets varen riure i jo hem vaig quedar dormint als braços del meu iaio, somiant en tot el que havia visitat aquell dia.