Records d'una Dama 2

El dia va pasar i els cafenets, reunions, soparets i actes varen seguir. Presentació del llibre de festes i un Sant Jaume més emocionant si cal quan tota Castalla es fa corredor per a que passes i t’aplaudeix com mai ho havia fet, i, com que els Moros Grocs celebràvem els cent cinquanta anys d’existència, jo era l’encarregada d’obrir l’infinitat d’actes que varem tenir.

I va arribar últims d’agost i l’exaltació festera. Tocava posar-se el tratge altra vegada i escoltar el prego fester que Jose Tomàs va escriure per a tot el poble.

Trenta-u d’agost, nit de l’olleta, nit d’alegries i nit de petets. Cinc del mati i al llit. Nou i mitja i sona el despertador, cap a la perruqueria. Res de d’àngelus, entrada de bandes, mascletà i cap a casa. Un entrepà per a dinar i es posa a ploure. Quatre gotes. Hem pose el meu tratge i hora de desfilar. El cel ras, ni un núvol i el sol fora. Els carrers secs i comencen les festes.

Veure passar els teus amics i familiars i alsar-te de la cadira per aplaudir-los i plorar (ells i tu) es molt emocionant, però quan passa la teua esquadra i son elles les que t’aplaudeixen a tu ho és encara més. I plores i ploren.

Aquest dia tocava carrossa i varem recorrer els carrers del poble llançant confeti i serpentina, m’ho vax pasar en gran, pareixíem xiquetes i ens varem plenar tot el tratge jugant entre nosaltres.

Desprès toca posar-se serioses, ja que acompanyem a la Mare de Deu des de l’ermita a l’església. “Aneu mal” “Raquel que anem mal” “Calleu”, així tota la processó. I arribem a l’església i sona el mòbil de Soraya, “tinoninoni taninoninoni taninoniiiii” (cançó d’estriptis) i totes a riure.

Dos de setembre. Perruqueria de bon mati i a seguir amb les festes. Hui toca processo. Rigorós silenci, que ens vigilen (jejeje). A sopar totes juntes amb la teja, la mantilla i el tratge posat, dis me tu com!!!!

Tres de setembre. Perruqueria. Desfilada infantil. A pels ramells i a dinar amb la família. Maquillatge, vestimenta, teja, mantilla i de nou al carrer per seguint gaudint de les festes. És el nostre torn. Sona creu daurada. Els nostres tratges prenen ritme i els pels tornen al seu estat habitual durant aquestos dies: de punta. La gent s’alsa per aplaudir-te, es diuen lo bonica que estàs i dones les gracies. Enfiles el carrer major, estretet i sents mes la musica i els pels s’estiren mes si cal. A l’església les espases cap amunt fent-te honors. Al•legría, emoció i llàgrimes.

Quatre de setembre. Perruqueria i a seguir que avui és l’últim dia. Volta de capitans. La meua amiga porta la banda al muscle, serà capitana el proper any. Mes plors. Dinar d’amigues. Mores Grogues, Blaves i Verdes. Maseres i Pirates. Enterro de la Mahoma i a casa a canviar-se per gaudir de l’ultima desfilada amb aquest tratge. Ganes de plorar durat tot el dia. S’acaba. Desfilada cap a casa. Plore. “Adiós con el corazón...”. Plore més. Abraçades i més plors. Tot a acabat.

 

Pel gener va eixir la meua predecessora, Esther. Ara ja si, pensava jo.

I va arribar Mig Any. Concert, pels de punta, soparet de Dames i a dormir. Set de Març. Mig Any. Perruqueria. Dinar de Dames i desfilada cap a l’ajuntament, l’últim com a Dama. Plors, llàgrimes i abraçades. Desfilada cap a la comparsa. Sopar. “Demanem la presència a l’escenari de la senyoreta Atenea Durà Sánchez...” amb aquesta frase va començar tot i amb aquesta frase acaba tot, comença el meu acomiadament. Discurs. Pase la banda i ara ja si, tot ha acabat.

 

Records d'una Dama 1

Si hem demanaren que resumira el meu any com a dama d’honor dels Moros Grocs diria que va ser un any ple d’emocions i d’alegries que quedaran gravades dintre del meu cor per sempre.

Quan el president hem va telefonar per donar-me la noticia no m’ho podia creure, pensava que era una broma, però era veritat. Hem vaig pensar un poc acceptar el repte de representar a la comparsa en aquest any tan important per a tots els Moros Grocs, ja que complíem cent cinquanta anys d’existència, però el meu pare, net d’un dels fundadors de la comparsa, hem va animar per pendrer la decisició mes encertada de la meua vida: representaria a la comparsa en el any mes important, seria la Dama d’Honor del cent cinquanta aniversari.

Reunions i cafenets amb les meues companyes d’aventura. Milers de colors per elegir i sols hem duríem un. Taronja, blau cel,, verd pistatxo eren els colors que mes sonaven. “Aquest color no podeu , és de reina”, tot el que havíem pensat a terra, però ens vam eixir amb la nostra i color de reina vam dur. I el mantó? I les sabates? Encara quedaven un fum de coses per elegir.

I va arribar el gran dia. U de març de l’any 2008, dia en que vaix ser presentada com a Dama d’Honor davant la meua comparsa.

Nou i mitja del mati, toca el despertador. Tots en peu. Mon pare fent l’esmorzar i jo i ma mare nerviosetes ja. Deu del mati. Perruqueria. Ben guapes I a dinar amb les altres dames. Cinc de la vesprada. Desfile de Mig Any, gotet en ma i a recórrer tot el poble. Les meues amigues sempre pendents de tot “ala ja no beus mes, que sinó no diràs tu el discurs” i en lleven el gotet. Set de la vesprada i tota Castalla puja a l’ermita per sentir missa i jo cap casa a posar-me ben guapa per a l’ocasió. Huit de la nit, balla de banderes i desfilada cap a la comparsa per sopar i viure el moment mes esperat.

“Demanem la presència a l’escenari de la senyoreta Atenea Durà Sánchez…” així va començar el meu somni. Llibertat, la meua antecessora, plorava perquè a ella se li acabava el seu any.

Desprès de mig any varen seguir les reunions per escollir tot el que ens fea falta. També varen haver milers de sopars i cafenets i per l’Abril va arribar la companya que ens faltava, Sole seria la reina de les festes i representaria a la dona castelluda davant tot el poble.

Més reunions, més cafenets i més soparets. Més colors i més flors.

I va arribar juliol. Dia deu, per la vesprada, assaig general. Onze de juliol. El dia de la presentació davant el poble. Nervis a casa, la taula parada, tot net. Dotze del mig dia i a la perruqueria. Guapa no, guapíssima hem va deixar Vanessa. Un súper pentinat i un maquillatge immillorables, i per suposat, una amistat que ha anat creixent amb el temps.

Tres de la vesprada. Obric la porta de l’ascensor i tot el replanell esta replet de ramells, tots son per a mi.

Un platet de fideus i a començar a vestir-se tota la casa, i jo l’ultima. Comencen a arribar tots els convidats i es queden impactats amb el color del tratge: verd pistatxo i daurat, ben lloidor.

Huit i mitja de la vesprada i enfilem l’avenida per poder anar al lloc d’encontre, la plaça de l’ajuntament. Nou de la nit i comença la desfilada de totes les dames acompanyades pels pares per anar a arreplegar a la reina de l’any pasat i a la de l’any vigent.

Nervis, pels de punta i pixera, eixa que t’agafa quan vas a fer alguna cosa important. “Demanem la presència a l’escenari de la senyoreta...” de nou eixa frase amb la que va començar tot i amb la que comença hui. Pugem cap a l’escenari i allà dalt, totes guapes i nervioses, comença d’imposició de bandes i els nostres discursos.

Quatre de setembre

Quatre de setembre. El cansament ja es veu reflexat a les cares dels castelluts. Fan l’últim esforç i van a diana.

Arrepleguen als cansats capitans i cap a missa les autoritats i els festers a dormir a la porta.

Desprès esmorzaret a la comparsa i molts nervis. ¿Qui seran els capitans del proper any? Mentres menges s’esclareix l’assumpte. Per fi el president s’alça i desvela-la el secret.

Plaça del ajuntament. Tot son capitans, vells i nous. Plors, llàgrimes i rialles, així és aquest dia.

Zona la música i els capitans del vinent any peguen la volta, desprès ballen les banderes i cap a la comparsa per fer-nos la “picadeta”.

Quatre de la vesprada i guerrilla. Castalla es plena de pólvora per ultima vegada en aquest any. Desprès ambaixada i els moros perden el Castell i el control de la ciutat, i els grocs soterren a la Mahoma. Tots ploren i desprès riuen a la comparsa, a l’últim berenar.

Huit de la vesprada, vestits de gala de nou tornem a la nostra patrona a l’ermita. Processó en rigorós silenci i amb algunes llagrimetes. Els capitans s’acomiaden del seu càrrec i les dames els acompanyen. Quan arribem a la Placeta del Carreter, la Mare de Deu es para i li cantem la salve Rociera per a acomiadar-nos d’ella. Desprès segueix el seu camí cap a la seua casa i quan arriba allí dorm fins que li toca el seu torn de nou.

Quan s’acaba la processó, les comparses acompanyen a la seua dama i els seus capitans a les seues cases, les canten “Adiós con el corazón” i la marxa reial i tots ploren en aquestos acomiadaments, ja que, ara si, s’han acabat les festes.