Records d'una Dama 2

El dia va pasar i els cafenets, reunions, soparets i actes varen seguir. Presentació del llibre de festes i un Sant Jaume més emocionant si cal quan tota Castalla es fa corredor per a que passes i t’aplaudeix com mai ho havia fet, i, com que els Moros Grocs celebràvem els cent cinquanta anys d’existència, jo era l’encarregada d’obrir l’infinitat d’actes que varem tenir.

I va arribar últims d’agost i l’exaltació festera. Tocava posar-se el tratge altra vegada i escoltar el prego fester que Jose Tomàs va escriure per a tot el poble.

Trenta-u d’agost, nit de l’olleta, nit d’alegries i nit de petets. Cinc del mati i al llit. Nou i mitja i sona el despertador, cap a la perruqueria. Res de d’àngelus, entrada de bandes, mascletà i cap a casa. Un entrepà per a dinar i es posa a ploure. Quatre gotes. Hem pose el meu tratge i hora de desfilar. El cel ras, ni un núvol i el sol fora. Els carrers secs i comencen les festes.

Veure passar els teus amics i familiars i alsar-te de la cadira per aplaudir-los i plorar (ells i tu) es molt emocionant, però quan passa la teua esquadra i son elles les que t’aplaudeixen a tu ho és encara més. I plores i ploren.

Aquest dia tocava carrossa i varem recorrer els carrers del poble llançant confeti i serpentina, m’ho vax pasar en gran, pareixíem xiquetes i ens varem plenar tot el tratge jugant entre nosaltres.

Desprès toca posar-se serioses, ja que acompanyem a la Mare de Deu des de l’ermita a l’església. “Aneu mal” “Raquel que anem mal” “Calleu”, així tota la processó. I arribem a l’església i sona el mòbil de Soraya, “tinoninoni taninoninoni taninoniiiii” (cançó d’estriptis) i totes a riure.

Dos de setembre. Perruqueria de bon mati i a seguir amb les festes. Hui toca processo. Rigorós silenci, que ens vigilen (jejeje). A sopar totes juntes amb la teja, la mantilla i el tratge posat, dis me tu com!!!!

Tres de setembre. Perruqueria. Desfilada infantil. A pels ramells i a dinar amb la família. Maquillatge, vestimenta, teja, mantilla i de nou al carrer per seguint gaudint de les festes. És el nostre torn. Sona creu daurada. Els nostres tratges prenen ritme i els pels tornen al seu estat habitual durant aquestos dies: de punta. La gent s’alsa per aplaudir-te, es diuen lo bonica que estàs i dones les gracies. Enfiles el carrer major, estretet i sents mes la musica i els pels s’estiren mes si cal. A l’església les espases cap amunt fent-te honors. Al•legría, emoció i llàgrimes.

Quatre de setembre. Perruqueria i a seguir que avui és l’últim dia. Volta de capitans. La meua amiga porta la banda al muscle, serà capitana el proper any. Mes plors. Dinar d’amigues. Mores Grogues, Blaves i Verdes. Maseres i Pirates. Enterro de la Mahoma i a casa a canviar-se per gaudir de l’ultima desfilada amb aquest tratge. Ganes de plorar durat tot el dia. S’acaba. Desfilada cap a casa. Plore. “Adiós con el corazón...”. Plore més. Abraçades i més plors. Tot a acabat.

 

Pel gener va eixir la meua predecessora, Esther. Ara ja si, pensava jo.

I va arribar Mig Any. Concert, pels de punta, soparet de Dames i a dormir. Set de Març. Mig Any. Perruqueria. Dinar de Dames i desfilada cap a l’ajuntament, l’últim com a Dama. Plors, llàgrimes i abraçades. Desfilada cap a la comparsa. Sopar. “Demanem la presència a l’escenari de la senyoreta Atenea Durà Sánchez...” amb aquesta frase va començar tot i amb aquesta frase acaba tot, comença el meu acomiadament. Discurs. Pase la banda i ara ja si, tot ha acabat.

 

Records d'una Dama 1

Si hem demanaren que resumira el meu any com a dama d’honor dels Moros Grocs diria que va ser un any ple d’emocions i d’alegries que quedaran gravades dintre del meu cor per sempre.

Quan el president hem va telefonar per donar-me la noticia no m’ho podia creure, pensava que era una broma, però era veritat. Hem vaig pensar un poc acceptar el repte de representar a la comparsa en aquest any tan important per a tots els Moros Grocs, ja que complíem cent cinquanta anys d’existència, però el meu pare, net d’un dels fundadors de la comparsa, hem va animar per pendrer la decisició mes encertada de la meua vida: representaria a la comparsa en el any mes important, seria la Dama d’Honor del cent cinquanta aniversari.

Reunions i cafenets amb les meues companyes d’aventura. Milers de colors per elegir i sols hem duríem un. Taronja, blau cel,, verd pistatxo eren els colors que mes sonaven. “Aquest color no podeu , és de reina”, tot el que havíem pensat a terra, però ens vam eixir amb la nostra i color de reina vam dur. I el mantó? I les sabates? Encara quedaven un fum de coses per elegir.

I va arribar el gran dia. U de març de l’any 2008, dia en que vaix ser presentada com a Dama d’Honor davant la meua comparsa.

Nou i mitja del mati, toca el despertador. Tots en peu. Mon pare fent l’esmorzar i jo i ma mare nerviosetes ja. Deu del mati. Perruqueria. Ben guapes I a dinar amb les altres dames. Cinc de la vesprada. Desfile de Mig Any, gotet en ma i a recórrer tot el poble. Les meues amigues sempre pendents de tot “ala ja no beus mes, que sinó no diràs tu el discurs” i en lleven el gotet. Set de la vesprada i tota Castalla puja a l’ermita per sentir missa i jo cap casa a posar-me ben guapa per a l’ocasió. Huit de la nit, balla de banderes i desfilada cap a la comparsa per sopar i viure el moment mes esperat.

“Demanem la presència a l’escenari de la senyoreta Atenea Durà Sánchez…” així va començar el meu somni. Llibertat, la meua antecessora, plorava perquè a ella se li acabava el seu any.

Desprès de mig any varen seguir les reunions per escollir tot el que ens fea falta. També varen haver milers de sopars i cafenets i per l’Abril va arribar la companya que ens faltava, Sole seria la reina de les festes i representaria a la dona castelluda davant tot el poble.

Més reunions, més cafenets i més soparets. Més colors i més flors.

I va arribar juliol. Dia deu, per la vesprada, assaig general. Onze de juliol. El dia de la presentació davant el poble. Nervis a casa, la taula parada, tot net. Dotze del mig dia i a la perruqueria. Guapa no, guapíssima hem va deixar Vanessa. Un súper pentinat i un maquillatge immillorables, i per suposat, una amistat que ha anat creixent amb el temps.

Tres de la vesprada. Obric la porta de l’ascensor i tot el replanell esta replet de ramells, tots son per a mi.

Un platet de fideus i a començar a vestir-se tota la casa, i jo l’ultima. Comencen a arribar tots els convidats i es queden impactats amb el color del tratge: verd pistatxo i daurat, ben lloidor.

Huit i mitja de la vesprada i enfilem l’avenida per poder anar al lloc d’encontre, la plaça de l’ajuntament. Nou de la nit i comença la desfilada de totes les dames acompanyades pels pares per anar a arreplegar a la reina de l’any pasat i a la de l’any vigent.

Nervis, pels de punta i pixera, eixa que t’agafa quan vas a fer alguna cosa important. “Demanem la presència a l’escenari de la senyoreta...” de nou eixa frase amb la que va començar tot i amb la que comença hui. Pugem cap a l’escenari i allà dalt, totes guapes i nervioses, comença d’imposició de bandes i els nostres discursos.

Quatre de setembre

Quatre de setembre. El cansament ja es veu reflexat a les cares dels castelluts. Fan l’últim esforç i van a diana.

Arrepleguen als cansats capitans i cap a missa les autoritats i els festers a dormir a la porta.

Desprès esmorzaret a la comparsa i molts nervis. ¿Qui seran els capitans del proper any? Mentres menges s’esclareix l’assumpte. Per fi el president s’alça i desvela-la el secret.

Plaça del ajuntament. Tot son capitans, vells i nous. Plors, llàgrimes i rialles, així és aquest dia.

Zona la música i els capitans del vinent any peguen la volta, desprès ballen les banderes i cap a la comparsa per fer-nos la “picadeta”.

Quatre de la vesprada i guerrilla. Castalla es plena de pólvora per ultima vegada en aquest any. Desprès ambaixada i els moros perden el Castell i el control de la ciutat, i els grocs soterren a la Mahoma. Tots ploren i desprès riuen a la comparsa, a l’últim berenar.

Huit de la vesprada, vestits de gala de nou tornem a la nostra patrona a l’ermita. Processó en rigorós silenci i amb algunes llagrimetes. Els capitans s’acomiaden del seu càrrec i les dames els acompanyen. Quan arribem a la Placeta del Carreter, la Mare de Deu es para i li cantem la salve Rociera per a acomiadar-nos d’ella. Desprès segueix el seu camí cap a la seua casa i quan arriba allí dorm fins que li toca el seu torn de nou.

Quan s’acaba la processó, les comparses acompanyen a la seua dama i els seus capitans a les seues cases, les canten “Adiós con el corazón” i la marxa reial i tots ploren en aquestos acomiadaments, ja que, ara si, s’han acabat les festes.

L'ofrena

Quan estàs a l’equador de les festes penses “Ja s’acaben”, encara que queden dos dies per davant ple d’emocions, emocions que s’alliberen en vorer com els mes menuts fan els seus primers pintes a la festa.
Dotze del mig dia. El carrer de l’argentina es plena de festa menuda. Els mes xicotets imiten als seus pares, mares, oncles, germans,… Agafen l’espassa i fan de cabo. Tots els aplaudeixen i veus com la festa te el futur assegurat amb aquestes criatures, algunes d’elles de nomes dies.
Els capitans també tenen la seua representació en aquesta desfilada. Mini capitanets llueixen la banda de capitans i tenen els seus minuts de gloria a la plaça de l’ajuntament quan son ells els que ballen les banderes de la seua comparsa.
Per la vesprada, a les set, el bàndol moro enfila el mateix carrer que els mes menuts han ocupat pal mati.
Milers d’olors desprenen les flors que el poble de Castalla ofereix a la seua patrona. Milers de ramells que adornaran i donaran mes clamor si cal a l’església, la casa de tots els festers aquestos dies.
Els capitans llueixen els seus tratges una vegada mes, encara que hui els flors que ofereixen a la patrona els fan mes bonics si cal.
Les dames i la reina tanquen el desfiles.
Endinsen els seus tratges al compàs de les marxes cristianes que l’agrupació Musical Santa Cecília els toca, amb força per a que se n’adonen que son importants per al poble.
Arriben al carrer major i la musica retrona al estret carrer. Els pels es possen mes de punta i els cristians els fan un corredor per a que passen cap a l’església, per vorer i rendir homenatge a eixa que representen, la Mare de Deu de la Soledat. 

Bandól cristià i reina i dames del dia de l'ofrena

Provessó del Passeig

Quan es gites el dia dos de setembre estas a punt d’alçar-te per a anar a diana.

Huit menys quart del matí. Sona el despertador I es poses el tratge marrano per començar el segon dia de festes. Hui del mati, ixes per la porta de casa i ja veus al veí que va al mateix lloc que tu, a la plaça del ajuntament estan tots els festers i musics preparats per anar a arreplegar als seus representants, els capitans.

Sona la música i els festers ixen per comparses fins a la capitania. Tots els capitans estan esperant-nos a la porta per donar-nos la benvinguda i per convidar-nos al desdejuni o al primer cubateta del dia. Zona la música i desfiles parada, al so de la música festera, eixa tan enyorada durant tant temps i que per fi pots gaudir als carrers dels pobles.

Marxa reial, tots aplaudim e ix la bandera i els capitans, formen i enfilem cap a missa.

Deu del matí. Les comparses estan plenes, no cap ningú, el primer esmorzar de festes, sempre inoblidable. En aquestos esmorzarets ixen moltes capitanies i es recorden moltes anècdotes i en passen d’altres.

Desprès de carregar les bateries toca la guerrilla. El bàndol moro contra el bàndol cristià. Arcabussades que planaran els carrers mes antics de Castalla durant quatre dies en els que es simulen les batalles dels nostres avantpassats. Arribem a la plaça del ajuntament i els capitans ballen les seues banderes al so de la marxa reial i desprès la picadeta d’abans de dinar a les comparses.

Quatre de la vesprada, de nou les arcabussades prenen el poble. Els bàndols s’uneixen a la plaça de l’ajuntament i dona començament l’ambaixada, el bàndol cristià perd el Castell i els moros prenen Castalla.

A les huit i mitja de vesprada els luxosos tratjes festers prenen de nou els carrers i tota Castalla es silencia. Els festers trauen a passetjar a la seua patrona, la Mare de Deu de la Soledat. Les dames i la reina de festes, acompanyades de les autoritats, llueixen els seus tratjes, orgulloses de representar a la dona castelluda i a tots els festers.

Quan arriben a l’església tot el poble està en silenci. Tots observen com la Mare de Deu torna a la seua casa i quan ja esta dins aplaudeixen.

Els actes festers ja han acabat, però la joventut seguim la festa a les berbenes.

Video del bandól cristià, reina i dames de la processò del passeig

L'entrà

El dia 1 de Setembre Castalla fa olor a festa. Una festa molt esperada durant tot l’any, solament mitigada per alguns dies com son el Mig Any o Sant Jaume.

Quan t’alces pel mati, les dones i xicones ja van pintades, algunes d’elles des de les huit del mai.

Quan vas al res del Àngelus i l’entrada de bandes de música tot son ulleres, ja que el dia d’abans t’has gitat molt tard o, si m’apures, no t’has gitat.

Castalla esta de festa, els carrers estan engalanats per a l’ocasió i els balcons de les cases mostren la senyera, la bandera de la seua comparsa i la mare de deu. Tota Castalla esta neta, no hi ha rastre de la festa que la nit anterior va viure el poble.

Desprès de dinar, cap a les quatre de la vesprada, les capitanies s’omplin de festers per anar a acompanyar a la seua dama a la tribuna d’autoritats. Els festers ja s’han posat el tratge, algun el marrano i altres el de gala, alguns l’estrenen i altres estan a punt de canviar-lo.

Cinc de la vesprada, els banderins de les comparses enfilen carrer amunt. La llum del sol els enllumena, però no passa res, estàs en festes i ho aguantes tot.

Els Mariners son els primers en lluir els tratges, blaus i blancs son els colors predominants.

Desprès venen els Maseros, eixos que rendeixen especial homenatge als avantpassats.

Els segueixen els Pirates. Vestits destapats que rellueixen en aquest dia tan especial.

Tanquen el bàndol cristià els Cristians, els que lluitaren contra el musulmans per a que hui a dia existira Castalla.

Canviem de bàndol i de pas, mes espai, mes lloidor.

Els moros Grocs ens endinsen en un mon ple de riquesa, riquesa àrab.

El Blaus, els festers mes veterans ocupen les seues files.

Tanca aquest bàndol els Mudèjars, els mes joves. Amb ells veiem la joventut de la festa.

Tota la gent s’alsa per rebre a les dames i la reina de festes. Xicones guapes, festeres i joves que recordaran amb nostàlgia aquest any, perquè serà únic.

Desprès de fer una bona desfilada, els festers es mereixen una bona berena. Les comparses obrin les seues portes i reben a les persones que fan possible la festa.

Deu de la nit. S’escolten trons. Castalla dispara arcabussades per dial a mon sencer que esta de festa i que la Mare de Deu tornarà a sa casa per quatre dies.

Processó de la Baixada s’anomena. Es un acte que es pareix a l’olleta però vestit de fester, amb arcabussades i amb pas de processó.

Les autoritats i les dames i reina acompanyen a la Mare de Deu i quan arriben a l’església Castalla sencera aplaudeix a la seua mare i li diu que dema tornarà a vorer-la.

La nit es jove i els mes joves seguiran la festa a les berbenes que hi ha instal•lades als Moros Grocs, Pirates i Maseros.

Video del final de l'entrada

L'Olleta...

Els últims dies d’agost a Castalla es un anar i vindre de gent carregada de vestimentes estranyes. Els capitans preparen les seues seus, les engalanen com cal per a que la gent sàpiga que allí hi haurà festa.

Els carrers es netegen a fons i s’engalanen per rebre als seus festers, als capitans, dames, reina i la nostra mare de deu, la mare de tot el poble de Castalla.

31 d’agost, tota la roba de carrer es guarda a l’armari fins al dia 5 de setembre i la casa es envaïda per pantalons bombatxos, casaques, botes, cascos, faixes,… tots eixos tratges que passen un any sencer a l’armari fester i que els últims dies d’agost es trauen per a que s’airegen i vagen acostumant-se al soroll fester: la música.

Aquest últim dia d’agost tots els veïns de Castalla van a sopar a la seua comparsa, rodejats d’amics. Aquest dia es un dels mes desenganyats de totes les festes, ja que es una nit que es viu en armonia, es gaudeix, pilles el petet i ja no el soltes fins al dia 5.

Quan s’acaba de sopar, els capitans reparteixen un xicotet detallet a tots els festers de la comparsa i ja formem i desfilem i gaudim fins a la plaça de l’ajuntament.

Rialles, bovades, borratxeres, aquesta nit toca això, hi ha que gaudir perquè es el primer dia de les festes d’aquesta any. Cinc dies d’alegria que quedaran en la memòria durant molts anys.

“xicona gitat prompte que dema tens pintura a les 10 del mati i t’adormiràs” i, efectivament, ho fas, però son festes i no passa res.