.

Records d'una Dama 2

2010-01-10T14:25:00.002-08:00

El dia va pasar i els cafenets, reunions, soparets i actes varen seguir. Presentació del llibre de festes i un Sant Jaume més emocionant si cal quan tota Castalla es fa corredor per a que passes i t’aplaudeix com mai ho havia fet, i, com que els Moros Grocs celebràvem els cent cinquanta anys d’existència, jo era l’encarregada d’obrir l’infinitat d’actes que varem tenir.

I va arribar últims d’agost i l’exaltació festera. Tocava posar-se el tratge altra vegada i escoltar el prego fester que Jose Tomàs va escriure per a tot el poble.

Trenta-u d’agost, nit de l’olleta, nit d’alegries i nit de petets. Cinc del mati i al llit. Nou i mitja i sona el despertador, cap a la perruqueria. Res de d’àngelus, entrada de bandes, mascletà i cap a casa. Un entrepà per a dinar i es posa a ploure. Quatre gotes. Hem pose el meu tratge i hora de desfilar. El cel ras, ni un núvol i el sol fora. Els carrers secs i comencen les festes.

Veure passar els teus amics i familiars i alsar-te de la cadira per aplaudir-los i plorar (ells i tu) es molt emocionant, però quan passa la teua esquadra i son elles les que t’aplaudeixen a tu ho és encara més. I plores i ploren.

Aquest dia tocava carrossa i varem recorrer els carrers del poble llançant confeti i serpentina, m’ho vax pasar en gran, pareixíem xiquetes i ens varem plenar tot el tratge jugant entre nosaltres.

Desprès toca posar-se serioses, ja que acompanyem a la Mare de Deu des de l’ermita a l’església. “Aneu mal” “Raquel que anem mal” “Calleu”, així tota la processó. I arribem a l’església i sona el mòbil de Soraya, “tinoninoni taninoninoni taninoniiiii” (cançó d’estriptis) i totes a riure.

Dos de setembre. Perruqueria de bon mati i a seguir amb les festes. Hui toca processo. Rigorós silenci, que ens vigilen (jejeje). A sopar totes juntes amb la teja, la mantilla i el tratge posat, dis me tu com!!!!

Tres de setembre. Perruqueria. Desfilada infantil. A pels ramells i a dinar amb la família. Maquillatge, vestimenta, teja, mantilla i de nou al carrer per seguint gaudint de les festes. És el nostre torn. Sona creu daurada. Els nostres tratges prenen ritme i els pels tornen al seu estat habitual durant aquestos dies: de punta. La gent s’alsa per aplaudir-te, es diuen lo bonica que estàs i dones les gracies. Enfiles el carrer major, estretet i sents mes la musica i els pels s’estiren mes si cal. A l’església les espases cap amunt fent-te honors. Al•legría, emoció i llàgrimes.

Quatre de setembre. Perruqueria i a seguir que avui és l’últim dia. Volta de capitans. La meua amiga porta la banda al muscle, serà capitana el proper any. Mes plors. Dinar d’amigues. Mores Grogues, Blaves i Verdes. Maseres i Pirates. Enterro de la Mahoma i a casa a canviar-se per gaudir de l’ultima desfilada amb aquest tratge. Ganes de plorar durat tot el dia. S’acaba. Desfilada cap a casa. Plore. “Adiós con el corazón...”. Plore més. Abraçades i més plors. Tot a acabat.

Pel gener va eixir la meua predecessora, Esther. Ara ja si, pensava jo.

I va arribar Mig Any. Concert, pels de punta, soparet de Dames i a dormir. Set de Març. Mig Any. Perruqueria. Dinar de Dames i desfilada cap a l’ajuntament, l’últim com a Dama. Plors, llàgrimes i abraçades. Desfilada cap a la comparsa. Sopar. “Demanem la presència a l’escenari de la senyoreta Atenea Durà Sánchez...” amb aquesta frase va començar tot i amb aquesta frase acaba tot, comença el meu acomiadament. Discurs. Pase la banda i ara ja si, tot ha acabat.

Records d'una Dama 1

2010-01-10T14:25:00.000-08:00

Si hem demanaren que resumira el meu any com a dama d’honor dels Moros Grocs diria que va ser un any ple d’emocions i d’alegries que quedaran gravades dintre del meu cor per sempre.

Quan el president hem va telefonar per donar-me la noticia no m’ho podia creure, pensava que era una broma, però era veritat. Hem vaig pensar un poc acceptar el repte de representar a la comparsa en aquest any tan important per a tots els Moros Grocs, ja que complíem cent cinquanta anys d’existència, però el meu pare, net d’un dels fundadors de la comparsa, hem va animar per pendrer la decisició mes encertada de la meua vida: representaria a la comparsa en el any mes important, seria la Dama d’Honor del cent cinquanta aniversari.

Reunions i cafenets amb les meues companyes d’aventura. Milers de colors per elegir i sols hem duríem un. Taronja, blau cel,, verd pistatxo eren els colors que mes sonaven. “Aquest color no podeu , és de reina”, tot el que havíem pensat a terra, però ens vam eixir amb la nostra i color de reina vam dur. I el mantó? I les sabates? Encara quedaven un fum de coses per elegir.

I va arribar el gran dia. U de març de l’any 2008, dia en que vaix ser presentada com a Dama d’Honor davant la meua comparsa.

Nou i mitja del mati, toca el despertador. Tots en peu. Mon pare fent l’esmorzar i jo i ma mare nerviosetes ja. Deu del mati. Perruqueria. Ben guapes I a dinar amb les altres dames. Cinc de la vesprada. Desfile de Mig Any, gotet en ma i a recórrer tot el poble. Les meues amigues sempre pendents de tot “ala ja no beus mes, que sinó no diràs tu el discurs” i en lleven el gotet. Set de la vesprada i tota Castalla puja a l’ermita per sentir missa i jo cap casa a posar-me ben guapa per a l’ocasió. Huit de la nit, balla de banderes i desfilada cap a la comparsa per sopar i viure el moment mes esperat.

“Demanem la presència a l’escenari de la senyoreta Atenea Durà Sánchez…” així va començar el meu somni. Llibertat, la meua antecessora, plorava perquè a ella se li acabava el seu any.

Desprès de mig any varen seguir les reunions per escollir tot el que ens fea falta. També varen haver milers de sopars i cafenets i per l’Abril va arribar la companya que ens faltava, Sole seria la reina de les festes i representaria a la dona castelluda davant tot el poble.

Més reunions, més cafenets i més soparets. Més colors i més flors.

I va arribar juliol. Dia deu, per la vesprada, assaig general. Onze de juliol. El dia de la presentació davant el poble. Nervis a casa, la taula parada, tot net. Dotze del mig dia i a la perruqueria. Guapa no, guapíssima hem va deixar Vanessa. Un súper pentinat i un maquillatge immillorables, i per suposat, una amistat que ha anat creixent amb el temps.

Tres de la vesprada. Obric la porta de l’ascensor i tot el replanell esta replet de ramells, tots son per a mi.

Un platet de fideus i a començar a vestir-se tota la casa, i jo l’ultima. Comencen a arribar tots els convidats i es queden impactats amb el color del tratge: verd pistatxo i daurat, ben lloidor.

Huit i mitja de la vesprada i enfilem l’avenida per poder anar al lloc d’encontre, la plaça de l’ajuntament. Nou de la nit i comença la desfilada de totes les dames acompanyades pels pares per anar a arreplegar a la reina de l’any pasat i a la de l’any vigent.

Nervis, pels de punta i pixera, eixa que t’agafa quan vas a fer alguna cosa important. “Demanem la presència a l’escenari de la senyoreta...” de nou eixa frase amb la que va començar tot i amb la que comença hui. Pugem cap a l’escenari i allà dalt, totes guapes i nervioses, comença d’imposició de bandes i els nostres discursos.

Quatre de setembre

2010-01-07T04:50:00.001-08:00

Quatre de setembre. El cansament ja es veu reflexat a les cares dels castelluts. Fan l’últim esforç i van a diana.

Arrepleguen als cansats capitans i cap a missa les autoritats i els festers a dormir a la porta.

Desprès esmorzaret a la comparsa i molts nervis. ¿Qui seran els capitans del proper any? Mentres menges s’esclareix l’assumpte. Per fi el president s’alça i desvela-la el secret.

Plaça del ajuntament. Tot son capitans, vells i nous. Plors, llàgrimes i rialles, així és aquest dia.

Zona la música i els capitans del vinent any peguen la volta, desprès ballen les banderes i cap a la comparsa per fer-nos la “picadeta”.

Quatre de la vesprada i guerrilla. Castalla es plena de pólvora per ultima vegada en aquest any. Desprès ambaixada i els moros perden el Castell i el control de la ciutat, i els grocs soterren a la Mahoma. Tots ploren i desprès riuen a la comparsa, a l’últim berenar.

Huit de la vesprada, vestits de gala de nou tornem a la nostra patrona a l’ermita. Processó en rigorós silenci i amb algunes llagrimetes. Els capitans s’acomiaden del seu càrrec i les dames els acompanyen. Quan arribem a la Placeta del Carreter, la Mare de Deu es para i li cantem la salve Rociera per a acomiadar-nos d’ella. Desprès segueix el seu camí cap a la seua casa i quan arriba allí dorm fins que li toca el seu torn de nou.

Quan s’acaba la processó, les comparses acompanyen a la seua dama i els seus capitans a les seues cases, les canten “Adiós con el corazón” i la marxa reial i tots ploren en aquestos acomiadaments, ja que, ara si, s’han acabat les festes.

L'ofrena

2009-12-09T03:35:00.000-08:00

Quan estàs a l’equador de les festes penses “Ja s’acaben”, encara que queden dos dies per davant ple d’emocions, emocions que s’alliberen en vorer com els mes menuts fan els seus primers pintes a la festa.
Dotze del mig dia. El carrer de l’argentina es plena de festa menuda. Els mes xicotets imiten als seus pares, mares, oncles, germans,… Agafen l’espassa i fan de cabo. Tots els aplaudeixen i veus com la festa te el futur assegurat amb aquestes criatures, algunes d’elles de nomes dies.
Els capitans també tenen la seua representació en aquesta desfilada. Mini capitanets llueixen la banda de capitans i tenen els seus minuts de gloria a la plaça de l’ajuntament quan son ells els que ballen les banderes de la seua comparsa.
Per la vesprada, a les set, el bàndol moro enfila el mateix carrer que els mes menuts han ocupat pal mati.
Milers d’olors desprenen les flors que el poble de Castalla ofereix a la seua patrona. Milers de ramells que adornaran i donaran mes clamor si cal a l’església, la casa de tots els festers aquestos dies.
Els capitans llueixen els seus tratges una vegada mes, encara que hui els flors que ofereixen a la patrona els fan mes bonics si cal.
Les dames i la reina tanquen el desfiles.
Endinsen els seus tratges al compàs de les marxes cristianes que l’agrupació Musical Santa Cecília els toca, amb força per a que se n’adonen que son importants per al poble.
Arriben al carrer major i la musica retrona al estret carrer. Els pels es possen mes de punta i els cristians els fan un corredor per a que passen cap a l’església, per vorer i rendir homenatge a eixa que representen, la Mare de Deu de la Soledat.

Bandól cristià i reina i dames del dia de l'ofrena

Provessó del Passeig

2009-12-08T14:34:00.000-08:00

Quan es gites el dia dos de setembre estas a punt d’alçar-te per a anar a diana.

Huit menys quart del matí. Sona el despertador I es poses el tratge marrano per començar el segon dia de festes. Hui del mati, ixes per la porta de casa i ja veus al veí que va al mateix lloc que tu, a la plaça del ajuntament estan tots els festers i musics preparats per anar a arreplegar als seus representants, els capitans.

Sona la música i els festers ixen per comparses fins a la capitania. Tots els capitans estan esperant-nos a la porta per donar-nos la benvinguda i per convidar-nos al desdejuni o al primer cubateta del dia. Zona la música i desfiles parada, al so de la música festera, eixa tan enyorada durant tant temps i que per fi pots gaudir als carrers dels pobles.

Marxa reial, tots aplaudim e ix la bandera i els capitans, formen i enfilem cap a missa.

Deu del matí. Les comparses estan plenes, no cap ningú, el primer esmorzar de festes, sempre inoblidable. En aquestos esmorzarets ixen moltes capitanies i es recorden moltes anècdotes i en passen d’altres.

Desprès de carregar les bateries toca la guerrilla. El bàndol moro contra el bàndol cristià. Arcabussades que planaran els carrers mes antics de Castalla durant quatre dies en els que es simulen les batalles dels nostres avantpassats. Arribem a la plaça del ajuntament i els capitans ballen les seues banderes al so de la marxa reial i desprès la picadeta d’abans de dinar a les comparses.

Quatre de la vesprada, de nou les arcabussades prenen el poble. Els bàndols s’uneixen a la plaça de l’ajuntament i dona començament l’ambaixada, el bàndol cristià perd el Castell i els moros prenen Castalla.

A les huit i mitja de vesprada els luxosos tratjes festers prenen de nou els carrers i tota Castalla es silencia. Els festers trauen a passetjar a la seua patrona, la Mare de Deu de la Soledat. Les dames i la reina de festes, acompanyades de les autoritats, llueixen els seus tratjes, orgulloses de representar a la dona castelluda i a tots els festers.

Quan arriben a l’església tot el poble està en silenci. Tots observen com la Mare de Deu torna a la seua casa i quan ja esta dins aplaudeixen.

Els actes festers ja han acabat, però la joventut seguim la festa a les berbenes.

Video del bandól cristià, reina i dames de la processò del passeig

L'entrà

2009-12-01T10:56:00.000-08:00

El dia 1 de Setembre Castalla fa olor a festa. Una festa molt esperada durant tot l’any, solament mitigada per alguns dies com son el Mig Any o Sant Jaume.

Quan t’alces pel mati, les dones i xicones ja van pintades, algunes d’elles des de les huit del mai.

Quan vas al res del Àngelus i l’entrada de bandes de música tot son ulleres, ja que el dia d’abans t’has gitat molt tard o, si m’apures, no t’has gitat.

Castalla esta de festa, els carrers estan engalanats per a l’ocasió i els balcons de les cases mostren la senyera, la bandera de la seua comparsa i la mare de deu. Tota Castalla esta neta, no hi ha rastre de la festa que la nit anterior va viure el poble.

Desprès de dinar, cap a les quatre de la vesprada, les capitanies s’omplin de festers per anar a acompanyar a la seua dama a la tribuna d’autoritats. Els festers ja s’han posat el tratge, algun el marrano i altres el de gala, alguns l’estrenen i altres estan a punt de canviar-lo.

Cinc de la vesprada, els banderins de les comparses enfilen carrer amunt. La llum del sol els enllumena, però no passa res, estàs en festes i ho aguantes tot.

Els Mariners son els primers en lluir els tratges, blaus i blancs son els colors predominants.

Desprès venen els Maseros, eixos que rendeixen especial homenatge als avantpassats.

Els segueixen els Pirates. Vestits destapats que rellueixen en aquest dia tan especial.

Tanquen el bàndol cristià els Cristians, els que lluitaren contra el musulmans per a que hui a dia existira Castalla.

Canviem de bàndol i de pas, mes espai, mes lloidor.

Els moros Grocs ens endinsen en un mon ple de riquesa, riquesa àrab.

El Blaus, els festers mes veterans ocupen les seues files.

Tanca aquest bàndol els Mudèjars, els mes joves. Amb ells veiem la joventut de la festa.

Tota la gent s’alsa per rebre a les dames i la reina de festes. Xicones guapes, festeres i joves que recordaran amb nostàlgia aquest any, perquè serà únic.

Desprès de fer una bona desfilada, els festers es mereixen una bona berena. Les comparses obrin les seues portes i reben a les persones que fan possible la festa.

Deu de la nit. S’escolten trons. Castalla dispara arcabussades per dial a mon sencer que esta de festa i que la Mare de Deu tornarà a sa casa per quatre dies.

Processó de la Baixada s’anomena. Es un acte que es pareix a l’olleta però vestit de fester, amb arcabussades i amb pas de processó.

Les autoritats i les dames i reina acompanyen a la Mare de Deu i quan arriben a l’església Castalla sencera aplaudeix a la seua mare i li diu que dema tornarà a vorer-la.

La nit es jove i els mes joves seguiran la festa a les berbenes que hi ha instal•lades als Moros Grocs, Pirates i Maseros.

Video del final de l'entrada

L'Olleta...

2009-11-24T14:21:00.000-08:00

Els últims dies d’agost a Castalla es un anar i vindre de gent carregada de vestimentes estranyes. Els capitans preparen les seues seus, les engalanen com cal per a que la gent sàpiga que allí hi haurà festa.

Els carrers es netegen a fons i s’engalanen per rebre als seus festers, als capitans, dames, reina i la nostra mare de deu, la mare de tot el poble de Castalla.

31 d’agost, tota la roba de carrer es guarda a l’armari fins al dia 5 de setembre i la casa es envaïda per pantalons bombatxos, casaques, botes, cascos, faixes,… tots eixos tratges que passen un any sencer a l’armari fester i que els últims dies d’agost es trauen per a que s’airegen i vagen acostumant-se al soroll fester: la música.

Aquest últim dia d’agost tots els veïns de Castalla van a sopar a la seua comparsa, rodejats d’amics. Aquest dia es un dels mes desenganyats de totes les festes, ja que es una nit que es viu en armonia, es gaudeix, pilles el petet i ja no el soltes fins al dia 5.

Quan s’acaba de sopar, els capitans reparteixen un xicotet detallet a tots els festers de la comparsa i ja formem i desfilem i gaudim fins a la plaça de l’ajuntament.

Rialles, bovades, borratxeres, aquesta nit toca això, hi ha que gaudir perquè es el primer dia de les festes d’aquesta any. Cinc dies d’alegria que quedaran en la memòria durant molts anys.

“xicona gitat prompte que dema tens pintura a les 10 del mati i t’adormiràs” i, efectivament, ho fas, però son festes i no passa res.

Sant Jaume...

2009-11-16T12:16:00.001-08:00

Sant Jaume es un dia especial, es un dia ple de màgia, es un dia envoltat de sentiment, es un dia per a la joventut, però sobretot, es un dia per al fester.

El 24 de juliol arribes a casa i vas a l’armari fester per traure el teu tratge “marrano”. Desprès de buscar-lo entre la vintena de bombatxos grocs i faixes verdes i la dotzena de xalecos te n’adones que les teues sabates no estan. Traus tota la roba i segueixes sense trobar-les. Busques pel terrat i la cotxera i tampoc i ja telefones a la iaia, ja que es ella la que s’encarrega de que tot estiga a punt sempre. “estan ací, vine i endu-te també les de la teua germana” hem contesta. Buff, respires tranquil•la i vas a buscar-les. Quan mires el rellotge ja arribes tard al sopar d’esquadra, es poses la samarreta de la comparsa i eixes volant.

Tres del mati, arribes a casa i la mare esta esperant-te “dema no t’alçaràs”. Es gites i dorms un poquet. “Ring, ring”. Set del mati, comença el dia. Es vistes i arrees cap al pub per ficar-li al cos la primera mentireta del dia.

A les huit comença diana i dius “si, ara si, ja estem quasi en festes”, i desfiles amb la teua comparsa cap a la capitania, desprès missa i esmorzaret amb hamburguesa “perejilenya” inclosa.

Desprès, i fins a la vesprada, no hi han actes programats, però nosaltres, els castelluts, sempre ens inventem alguna cosa per fer: que si desfilada per l’avenida amb coral inclosa i capitans inventats.

Set de la vesprada, benedicció de les banderes a l’ermita i posterior desfilada fins a la plaça de l’ajuntament. Un desfile ple d’humor, alegria, rises i festa.

Ja a l’ajuntament esperem a les dames, la reina i les autoritats. Quan els veus girar el canto se te posen els pels de punta recordant tot el que vas viure eixe dia, quan tu ocupaves eixe lloc, i recordes.

Desprès ballà de banderes i direcció a la comparsa per recarregar les bateries per seguir disfrutant del dia a la berbena de la plaça.

Desprès d’estar un dia sense dormir arribes a casa i desitges que ja arriben festes i entre records del dia es quedes dormint.

Video del desfile de Sant Jaume

Mig any...

2009-11-16T11:51:00.000-08:00

Quan arriben les dotze de la nit del dia quatre de setembre Castalla plora perquè s’han acabat els seus dies grans.

El dia cinc, quan son les nou de la nit, tots els veïns trauen la camiseta de manega llarga, i se la posen, perquè en Castalla, quan penges el tratge de fester a l’armari, traus la jaqueteta de punt per a posar-te-la i anar-te’n a l’M-30 a vorer el “grandiós” Castell de focs que posa colofó a eixes festes tan esperades.

Passa tota la tardor i a finals del gener comencen a escollir a les xicones que representaran a la dona castelluda eixe any i que seran presentades a les seues comparses el dia del mig any.

D’aquest dia us voldria parlar jo avui.

El primer cap de setmana de març se celebra a Castalla el mig any de festes. Aquest dia serveix per a calmar eixes ànsies festeres que Castalla tant be sap portar amb alguna festeta pel mig.

La celebració comença el divendres amb un concert de música festera a l’auditori de la ciutat, a càrrec de la bada de música del poble, l’Agrupació Musical Santa Cecilia. Aquest concert posa els pels de punta a tot fester que hi vaja.

El dissabte a mig dia les comparses obrin les seues portes per a que, qui vullga, vaja i dine en companyia de marxes mores i cristianes.

A les cinc de la vesprada comença el desfile des de la plaça de l’ajuntament. El poble es divideix en dos, comparses mores, comparses cristianes, els dos bàndols barrejats per compartir eixe sentiment fester castellut, eixa il·lusió per la festa.

Els dos grups de divideixen en aquest moments al poble de Castalla desfilen orgullosos, en armonía i disfrutan del que a ells tant el agrada: la festa, les marxes, els passos, l’esquadra i els amics i familiars.

Arribem a la capitania per arreplegar a eixos que lluiran i portaran la bandera de la seua comparsa, els seus capitans.

Uns quants cubatetes i algun mosset que altre i enfilem, desfilant sempre, el carrer de la sang direcció l’ermita per presentar-li els nostres respectes a la patrona, a eixa a qui li dediquem les nostres festes.

Quan son aproximadament les huit de la vesprada, o de la nit, segons es mire, tot el poble de Castalla es reuneix a la plaça de l’ajuntament i zona la marxa reial i s’alcen les banderes al cel (i els capitans també). Desprès totes les comparses formen i desfilen cap al seu local per donar bon comte del sopar i la barra lliure que esta preparada per seguir la nit com deu mana: amb mes festa.

Capitans...

2009-10-31T13:02:00.000-07:00

4 de Setembre, onze del mati. Les comparses de Castalla estan que no cap ni una agulla en elles. Els capitans que ostenten el càrrec eixe any es despatxen de tots els festers, eixos que els han acompanyat durant els quatre dies, m’atreviria a dir, mes importants de la seua vida.

Els presidents s’alcen, donen les gracies a tots els comparsistes i desvelen els secret millor guardat durant hores, dies, mescos, inclús anys; quines persones ostentaran el càrrec de capità el proper any. Somriures, rialles, plors i felicitacions a eixos que portaran les bandes i banderes de les seues comparses davant tot el poble de Castalla, i rendiran especial homenatge a la seua patrona, la Mare de Deu de la Soledat.

A la una del migdia te lloc l’esdeveniment mes esperat per a un fester fins a la medul·la: pegar la volta a l’ajuntament per a presentar-se davant el seu poble com a capità.

Foto reglamentaria per al llibre de festes, bandera al muscle, banda creuant el pit i la banda de música a l’esquena. Els seus al davant, oferint misteleta i pastelets als castelluts, per celebrar amb ells la seua alegria.

Comença la música i comença la volta. Els capitans s’emocionen i ploren quan veuen a tanta gent aplaudint-los, donant-los l’enhorabona e, inclús, plorant.

I ells ploren, ploren en veure als seua fills, pares, nets, iaios,cosins,nebots, oncles, amics disparant arcabussades al cl per dir-li a la patrona que l’any que ve tornarà a veure les banderes a l’església, que tindrà capitans, que tindrà festa.

Quan els moros verds acaben de pegar la volta, els futurs capitans es preparen per a la “Balla de Banderes”.

Zona la marxa reial i les banderes onegen al cel. Durant dos minuts els festers aplaudeixen i juren que algun dia ballaran ells eixa bandera, la de la seua comparsa.

Quan acaben formen per comparses i es dirigeixen cap als locals, amb els capitans de l’any vigent i els del propet any davant la música, orgullosos per haver-ho fet be i nerviosos per el que els espera.

Quan arriben a la comparsa, els comparsistes fan corredor i els nous capitans, acompanyats de la marxa reial, fan presencia, amb la bandera al muscle i per primera vegada com a capitans, en la comparsa.

En aquest moment comença un any ple de preparatius, emocions i festa, molta festa, per als nous capitans.

El pou de neu del Carrascal

2009-10-23T04:47:00.000-07:00

- Que toca?

- Historia

- Mare meua, que “rollo”, no?

- Bon dia xiquets. No obriu els llibres que hui, com que s’acosta l’estiu, vos parlaré dels pous de neu.

“…be. Els seus orígens es remunten al llunya Orient, l’antic Egipte i Mesopotàmia.

Antigament s’anomenaven “cases fredes” des d’on s’almacenava i es distribuía el gel dut des de les muntanyes. Des d’ací es propaga a la cultura iraní, romana i àrab, i d’aquesta forma arriba a la Península.

Els àrabs varen construir edificacions per conservar la neu. Al segle XVI i XVII es construeixen pous o caves a les poblacions de l’interior de la província, havent-ne inclús dins de les cases. Existien a la muntanya, a les zones on nevava, pous urbans i pous rurals.

A partir de 1870 es produeix l’inici de la decadència, aparegueren les primeres maquines productores de gel, encara que la neu es va seguir consumint fins als any 20-30”.

- I ací a la comunitat, on podem trobar-ne?

- Ací mateix, a Castalla, crec que n’hian dos, un s’anomena el del Carrascal i l’altre el de Cati

Quan vaig arribar a casa li pregunta al pare si ell en coneixia algun.

- Per supost, m’ha passat tota la meua infantessa jugant a l’interior d’un d’ells. Si vols aquest cap de setmana passen a pel iaio i que te l’ensenye

- D’acord pare

Va arribar el dissabte pel mati i a les 9 ja tenia al iaio tocan a la porta de l’habitació per a que m’alçara del llit.

Hem vaig vestir ràpid i quan ixqué a la cuina el pare ja m’havia preparat un bon desdejuni i l’esmorzar per als tres.

Varem pujar al cotxe i vam enfilar la carretera de darrere del Castell direcció Sax. El iaio anava indicant-li el camí al pare, tot i que ell el coneixia a la perfecció, i contant-nos les mil anècdotes que ja sabíem de cap a peus. Ens desviem de la carretera i anem direcció a la Font de la Carrasca. El iaio vol que pujem a vorer al seu cosí Pep, sort que no esta, a eixit amb les cabres per la serra, per desprès segur que no ens escapem de fer-li la visita.

Deixem el cotxe a l’antiga masia que cuidaven els iaios, la casa del Carrascal. Comença a posar-se nostàlgic i jo i el pare peguem davant per a que no ens calfe el cap. “Blanca” crida el pare a la gossa que s’ha parat a beure a l’estanc que hi ha prop, ens mira i segueix bevent. “Xi, deixa-la, ja vindrà darrere” ens contesta el iaio, i seguim la marxa. Desprès de pujar una costera molt empinada s’ adonem que el iaio encara va a al meitat “jo no tinc eixes cames” ens crida.

- Vine per ací

- I el iaio?

- Ell sap on és, no es preocupes

Caminem uns cent metres i podem veure una xicoteta edificació tapada per les carrasques

- Això es una pou de neu?

- Si

- Podem entrar-hi?

- La Blanca ja esta dins, així que si, podem entrar

Per fora te forma hexagonal però quan hi entre es completament redó, amb finestres i molt gran i fons,molt fons

- Que, t’agrada?

- La veritat es que no m’imagine que aquesta construcció poguera albergar neu durant el mes d’agost, en el calor que fa

- Xiqueta, quan jo era jove dúiem jersei en estiu- hem crida el iaio- eixiu no siga que es vinga avall, que ja te molts anys

Una vegada fora comencen a esmorzar mentre el iaio hem conta com era la seua vida quan jugava en aquelles terres.

Desprès peguem una volteta pel bosc i ja baixem cap al cotxe, pugem i ara si que podem veure a Pep.

Mentre el pare i el iaio estan dins de la gran masia amb el tio Pep donant conte d’una bona pellicana, jo i la Blanqueta ens quedem fora amb Floquet, una ovelleta blanqueta que te apenes uns dies d’edat i de la que pareix que s’enamorat la gosseta.

Un 9 d'octubre diferent

2009-10-09T08:37:00.000-07:00

El nou d’octubre comença al meu poble amb una partida de pilota valenciana al carrer, de la mateixa forma que es jugava antigament, amb els vellets assentats amb les seues cadires comentant les jugades i els mes joves somiant ser algun dia, no molt llunya, el que ocupa eixe lloc de pilotari.

Seguim passejant I les rondalles ens envolten en arribar al parc del poble, allí podem veure com esta preparada la paella gegant que esta a punt de començar a fer-se, per a que desprès tot el que vullga puga assaborir el meravellós gust d’un arròs de la “terreta” amb conill, caragols I bajoquetes. La cua ja comensa a ser visible, encara que falten dues hores per a que l’arròs comence a repartir-se. Les velletes estan per allí peguen voltetes per supervisar el treball dels cuiners i fer-li el sermó si els sembla que alguna cosa no esta ben feta.

Alcen la vista i podem veure com els xiquets es tornen Jaumets xicotets per uns instants quan pugen als castells inflables que l’ajuntament a encomanat per a l’ocasió. Si mirem al fons podem observar com el poble de Castalla s’ha tirat al carrer per celebrar aquest dia tan especial per als valencians i podem veure les tauletes abarrotades dels barets que hi ha, ja que, encara que estiguem a l’octubre, fa un dia d’agost de Castalla (ni fred, ni calor).

A la una del mig dia te lloc a la Casa de la Cultura un concert oferit per la colla de dolçainers “El Sogall”. Als festers se’ls posa els pels de punta en escoltar les primeres notes que tant ens recorden a les festes que fa apenes mes i mig que han finalitzat i molts d’ells ja pensen en el mig any, per sentir de nou els compassos del pasdobles i desfilar amb els companys, en definitiva per calmar eixe fervor de festa que els castelluts tan arraigat tenen. El concert ha finalitzat i tots s’han quedat amb un molt bon sabor de boca. Al eixir al carrer podem veure com la cua ja pega tres voltes al parc i tots esperem a que ens arribe el nostre plat d’arròs per acabar aquest dia amb lo mes típic de la Comunitat Valenciana: una bona paelleta, en aquest cas, paellota.

Adéu i fins a la pròxima.

El castell...

2009-09-29T11:28:00.000-07:00

- Iaio on anem?

- Xiqueta no t’impacientes que ja arribem

- Es que estic cansada

- L’esforç valdrà la pena, t’ho assegure

Aquell mati el iaio m’alçà prompte del llit i em digué “hui farem un passeget” i eixirem del mas a poquet matí. Creuarem tot el poble de Castalla i a l’hora de l’esmorzar pararem en la placeta del Carreter. El tio Penaesa estava donant-li de beure a les burres en la Font de la plaça i el tio Blanco havia fet la seua paradeta en el treball per pegar un moset.

- Xe Castellà, que on vas en la sagala?

- Vaig a ensenyar-li la historia del poble, per a que sàpiga d’on ve i on va

- Això esta molt be, que la joventut de hui a dia ja no sap res

Ens acomiadarem d’aquells vellets que tant sabien i que sempre tenien alguna historia que contar. Agafarem el camí cap a la part alta del poble, costeres empinades que feien que hem parara cada dos per tres

- Pareix mentira que sigues jove- hem deia el iaio que no parava ni per prendre aire

Els carrers s’estretiren i aparegueren els veïns d’aquell barri musulmà, els gitanos. Jo estava asustada però el iaio saludava a tothom.

- Iaio anem a missa?- vaig exclamar en vorer que vam arribar a l’ermita del poble

- No xiqueta. Vine, seu ací, al meu costat, i es contaré perquè ham muntat fins ací dalt.

“…veus aquesta església? Doncs es la primera església que es va construir en tota la foia, s’anomena “L’església de la sang” i avui a dia es na bonica i xicoteta església que dona cova a la Mare de Deu de la Soledat quan els festers s’acomiaden d’ella l’últim dia de festes fins que la tornen a baixar a l’església del poble”

- Iaio i eixa casa tan gran que hi ha allà dalt?

- Vols visitar-la? Es allà on anem

Per pujar varem tindre que agafar un camí que feia ones i que era molt mes cansat que el de abans. A meitat de camí, a l’esquerra, vaig vorer una creu i li pregunta al iaio perquè estava ahí.

- Xiqueta massa preguntes tu. Eixa creu es El Calvari i marca el final del viacrucis que es fa al poble per setmana santa. Anem a seguir que sinó no arribem mai.

- Iaio i eixa cova?

- Collons xiqueta. Eixa cova es la cova del frare. Diuen els vellets del poble que antigament vivia un monge que donava lloguer als mes necessitats.

- Iaio, aleshores ho dius tu?

- Anem a seguir xiqueta, anem a seguir

Quan vam arribar dalt del tot hem vaig adonar que allò era mes gran del que jo hem pensava. Ens vam endinsar dins de la construcció i el iaio hem va contar que era un Castell que tenia molts anys i que estava dividit en tres espais, el “Palau”, el “Pati d’armes” i la “Torre grossa”. Per entrar al palau varem tindre que fer un camí en zig-zag. Allí vivia antigament el senyor feudal i els militars que estaven a la seua ordre. També vam vorer la cuina d’aleshores i les habitacions dels criats, però jo crec que eren els estables perquè estaven plens de palla. Aquell edifici pareixia un Castell dins d’un altre de tan gran que era. Quan el iaio acaba de contar-me tota la historia del “Palau” vam eixir al “Pati d’Armes”. El iaio hem va contar que ahí estaven els estables i que era as ion feien la vida els habitants de la fortificació. Hi havien unes escaletes i vaig baixar soles, ja que el iaio seguia parlant. Quan s’adona que no estava hem crida i vaix eixir, es va enfadar amb mi per haver baixat allà baix. M’explica que aquell subterrani tenia molts anys i que podia caurem damunt. Hem digué que allò era “l’escola dels moros”. A l’altre costat del Castell estava la “Torre Grossa”. Servia per vigilar la part sud de la foia.

Hem vaig quedar bocabadada amb tot el que havia vist aquell mati. Vam baixar altra volta cap a l’ermita i pararem per dinar. Mentre menjàvem m’imaginava ser el noble que donava ordres als seus súbdits o el frare que vivia a la cova. Quan baixarem cap al poble ja no tenia por dels gitanos i quan arribarem a la placeta del Carreter de nou el tio Blanco segui allí. En vorens eixí a la porta.

- Que?, li ha agradar a la sagala el Castell?

- I tant que m’agrada’t- vaix contestar- però estic rebentada.

Els dos vellets varen riure i jo hem vaig quedar dormint als braços del meu iaio, somiant en tot el que havia visitat aquell dia.

Comensament...

2009-09-22T08:04:00.000-07:00

Senyoria, excel·lentíssimes autoritats, agrupació de comparses, reina de festes, dames d’honor, comparsistes, castelluts,...¡¡¡¡¡ah!!!! no, no,no, si ja no estem en festes. Perdonem vostès que no m’haja presentat hem criden Atenea i desprès d’haver passat uns dies meravellosos, cansats, però meravellosos, una ja no sap ni on te el cap.

Bo, seguirem amb les presentacions. Com ja he dit hem criden Atenea i soc d’un poblet preciós i molt festeret situat en la comarca de l’Alcoià, anomenat Castalla. Segurament molts de vosaltres l’haureu sentit nomenar per els seus meravellosos “Gaspatxos” que la meua iaia prepara per a celebrar els aconteciments especials com els Nadals o que s’arrimen festes. A mi personalment m’agrada mes l’olla de penques que fa i que li ix boníssima.

Jo visc a Benidorm i cada vegada que pujem la carretera que crussa el Maigmò, mon pare sempre diu “Turris turriá, castrus altrus almarrá”. Això vol dir que esta content perquè veu el castell que l’ha vist créixer i torna al camp on els seus avantpassats plantaren el que és ell hui a dia.

Castalla va ser fundada pels moros, per això te un castell, del segle XXI, però castell a la fi. Després vingué Jaume I i conquista la ciutat i construí la primera església de la “contornà”.

En aquell temps a Castalla predominava el treball al camp, ja que únicament hi havia un “senyoret” que posseïa totes les terres de la Foia. Per aquesta raó a Castalla en les festes patronals hi ha una comparsa dedicada a eixos que varen alçar el poble: “Els maseros”.

Segons hem conta el meu iaio, “els senyorets”, quan eren les festes del poble se’n anaven del camp a la casa de la vil·la i els camperols es muntaven unes festes al mas al mateix nivell que els senyorets.

El vertader propòsit d’aquest bloc, a part de aprovar l’assignatura jejejej, es donar a conèixer el meu poble, eixe que recomane a tot el mon visitar, preferiblement en estiu, ja que en hivern fa un fred que pela.

Así us deixe un vídeo que ha trobat a internet i que van emetre a "Canal patrimonio"

Video de Castalla

El so es perd a la meitat del vídeo, però podeu seguir veient com és el meu poble

Pròxim escrit, el castell de Castalla

Una besadeta a tots.